P2P D’IGUAL A IGUAL. TALLERS AMB ARTISTES I DOCENTS
P2P D’igual a igual es planteja com un laboratori per reflexionar sobre el poder de l’experimentació a l’aula a partir de diverses pràctiques artístiques. És també una proposta per compartir els processos de formació del professorat amb els alumnes en un viatge d’anada i tornada de l’escola al museu. El programa es fonamenta en la idea que en qualsevol procés de transmissió es produeix una apropiació i una subversió del que s’ha rebut. En aquest sentit, el taller no pretén oferir receptes, sinó partir d’una pràctica artística per transformar-la, posar-la en comú en l’espai educatiu i retornar-la, diferent, a la resta dels docents i a l’artista.
Cada taller consta de tres parts: la primera sessió, que té lloc al MACBA, és una presa de contacte per entaular diàlegs amb l’artista convidat i per realitzar diversos exercicis, accions i desafiaments proposats per l’artista. La segona part, que el professor porta a terme pel seu compte, té per objectiu traslladar a l’aula les propostes explorades al museu, per experimentar amb l’alumnat els continguts i les metodologies treballades. Aquestes propostes hauran de ser desenvolupades, reapropiades i retransmeses als alumnes, convidant-los a participar-hi, i retornades al museu al cap de dues setmanes a la tercera part del taller, una sessió en què es comenta l’experiència del centre amb el mateix artista i amb els altres docents.
Els tallers tenen com a fil conductor el llenguatge i compten amb la participació d’artistes que aborden el tema des de perspectives molt diverses, com la performativitat, la ironia, la poètica o la política, entre d’altres.
mossi, entiende
El lenguaje es un virus que viene del espacioEl lenguaje es un virus que viene de tu hambre
El lenguaje es un virus que viene del cobarde.
El lenguaje es un virus que viene de tu pena
El lenguaje es un virus que viene del calostro
El lenguaje es un virus que viene de la cendra
El lenguaje es un virus que viene del que ama
El lenguaje es un virus que viene de la flema
El lenguaje es un virus que viene de tu serna.
El lenguaje es un virus que viene de la traquea
El lenguaje es un virus que viene de la fiebre
El lenguaje es un virus que viene de la tea
El lenguaje es un virus que viene de la lágrima
El lenguaje es un virus que viene de tu bilis
El lenguaje es un virus que viene de la urea.
El lenguaje es un virus que viene de los nervios
El lenguajes es un virus que viene de la ataxia
El lenguaje es un virus que viene de la muerte.
El lenguaje es un virus que viene de tu muerte
El lenguaje es un virus que viene de tu cáncer
El lenguaje es un virus que viene de tu frío.
El lenguaje viene que es un virus del que calla.
Yanko González, Alto Volta
Hi ha una idea de comunicació eficaç, ràpida i neta, que restringeix bastant la nostra experiència lingüística quotidiana perquè redueix les frases en ús a aquelles que transporten més bé les informacions i significats que es volen transmetre pels canals mediàtics. Però el significat no sembla gaire embrancat en el material d’unes paraules, en la situació en què s’emeten, i en el ritme amb què apareixen davant dels ulls i de l’oïda. Hi ha una idea de text en prosa, imprès dins d’un llibre o un diari, i d’argument lineal, amb coherència i cohesió, que redueix bastant el ritme i el so, i que esborra la materialitat de les paraules en què es troba contingut. La poesia ha estat sempre una manera de complicar l’eficàcia comunicativa, de posar atenció a la llengua, de mirar-la i processar precisament el que té d’inútil per aconseguir un altre tipus d’ús, desinteressat, intens. Desviat. Aquest altre ús comunica diferent i guarda d’una altra manera, més singular, allò que vulguem conservar d’una llengua, en una llengua, per a d’altres.
La poesia del segle XX que atén més al llenguatge n’amplia els usos escrits parant l’orella en els parlars. Una gran part de la poesia del segle XX té a veure amb tensions amb la parla, és a dir, amb l’apropiació de tot allò que quedava fora del poema normal, i el muntatge o collage d’aquests fragments com una manera de representar un món heterogeni, inclassificable. És així com apareixen en els poemes nous subjectes que no hi cabien en el vell jo líric. L’oralitat és un mar de riquesa fascinant per a qualsevol persona que escrigui o que estigui atenta al que passa en la llengua, perquè és el lloc on cal anar per escoltar com canvia la llengua en temps real. També ens porta estructures gramaticals, girs i expressions que no són tan restrictives com les d’un text escrit en prosa, útil i eficaç. L’oïda com a dial, l’escriptura com sismògraf, l’escriptura com a zona d’interferència per a l’ampliació activa de la nostra consciència lingüística, la poesia com a sistema de gravació d’unes frases possibles i alhora inesperades.
En aquest taller es proposa provar d’ampliar la nostra idea d’escriptura i poesia a partir d’exercicis que ressonen, de lluny, amb treballs poètics de Georges Perec, John Ashbery, Lyn Hejinian, Yanko González i el poeta David Antin, mort recentment. Es tracta d’escoltar activament. Es tracta de parlar a algú per explicar-li alguns records valuosos. Es tracta de transcriure aquesta parla i després reescriure-la per compondre alguns textos que facin una mica de memòria sense semblar necessàriament biografies úniques, per experimentar pel camí la infinitat de possibilitats obertes en una llengua per a cada parlant i les innombrables decisions de tria, tall i composició que s’han de prendre per escriure qualsevol text.
BIOGRAFIA
María Salgado (Madrid, 1984) es poeta i investigadora. Treballa amb el llenguatge com a material de textos, audiotextos i accions. Es va doctorar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universidad Autónoma de Madrid el desembre de 2014 amb una tesi sobre poètiques orientades al llenguatge a Espanya des de 1964. Amb Patricia Esteban, va iniciar el grup de recerca Seminario Euraca, un dispositiu de lectura, escriptura i pensament que ha esdevingut col∙lectiu. Ha publicat quatre llibres de poesia: ferias (Aj. San Sebastián de los Ríos, 2007), 31 poemas (Puerta del Mar, 2010; Danke, 2016), ready (Arrebato, 2012) i Hacía un ruido. Frases para un film político (Contrabando, 2016). Des de l’any 2013 treballa amb el compositor Fran MM Cabeza de Vaca. Recentment ha començat a escriure sobre poesia a eldiario.es.
La traducció és l’activitat que consisteix a comprendre el significat d’un text en un idioma, anomenat «text de sortida» o «text origen», per produir un text amb significat equivalent en un altre idioma, anomenat «text d’arribada» o «text meta». El resultat d’aquesta activitat, el text traduït, també es denomina traducció. Quan la traducció es realitza de manera oral es coneix com a interpretació.
El taller prendrà com a punt de partida la traducció, entesa com una eina d’intercanvi d’informació i de comunicació entre persones de cultures i orígens diversos. Es reflexionarà sobre la traducció entre llengües diferents, però també entre diferents llenguatges i disciplines. La traducció es pot referir tant a la relació que s’estableix entre dues llengües diferents (traducció d’un text, d’una conferència, d’una conversa, d’una pel·lícula, etc.), com a la relació entre el llenguatge escrit i la imatge, entesa en un sentit ampli (fotografia, dibuix, pintura, cinema...). Però la traducció pot ser també l’origen de malentesos i d’alteració del text original. Pot canviar el sentit del que es pretenia comunicar inicialment, o pot obrir el significat a d’altres reflexions que no es trobaven en el text de partida. El traductor, de fet, sempre genera un nou text, que pot intentar mantenir al més fidel possible al text original o en pot oferir una versió més lliure, que incorpori una visió subjectiva i la seva pròpia interpretació. De fet, en molts casos, la traducció d’un text requereix necessàriament una interpretació.
En aquest taller es proposa el desenvolupament d’exercicis que exploren aquestes relacions complexes i conflictives entre llengües i llenguatges a través de la traducció, constatant que no sempre és una eina fidel i de comunicació, sinó que també pot distorsionar-la o dificultar encara més el camí per arribar a la «meta» desitjada.
BIOGRAFIA
Ignasi Aballí (Barcelona, 1958). Viu i treballa a Barcelona, Espanya.
L’obra d’Aballí inclou peces basades en el llenguatge, escultures d’orientació conceptual, pintura, fotografia i vídeo. Tot i estar arrelada en les pràctiques de l’art conceptual, no defuig l’energia de l’objecte, sinó que més aviat destaca pel delicat maneig del color i del material.
Al llarg de la seva carrera, l’obra d’Aballí s’ha caracteritzat per continus i renovats canvis d’estil, format i material. Tanmateix, en el curs de la seva obra s’hi poden trobar algunes inquietuds regulars, com l’obsolescència i l’absència, així com nombroses variants i corol·laris, com la desaparició, la transparència, la invisibilitat i la il·legibilitat. Com a resultat, en incorporar el buit com un agent actiu, l’obra d’Aballí busca suggerir més que no pas declarar, alhora que posa de manifest que hi ha alguna cosa diferent de l’absència rere l’absència de proves.
Ignasi Aballí traça les empremtes esquives que deixa el pas del temps en obres que empren un ventall eclèctic de materials no convencionals com pols, corrosió, retalls de diaris, trossos de bitllets de banc o líquid corrector de màquina d’escriure. La delicada poesia visual que n’emergeix està impregnada d’un sentit obsessiu, però no sentimental, del que és fugaç i efímer.
«Ser o no ser», pregunta l’escriptor blanc i anglès William Shakespeare en una de les obres principals de la literatura europea. El subjecte formula aquesta pregunta per poder-se definir entre la vida o la mort, l’acció o la inacció, reflectint el dubte i la indecisió en una obra que s’inscriu en els corrents europeus existencialistes i relativistes. La pregunta és formulada per un subjecte amb possibilitat de decisió, un subjecte que compta amb un cert grau de llibertat, que gaudeix d’una posició de privilegi que li permet definir el seu propi destí. El ser o no ser de Hamlet es contraposa de manera dràstica a les nocions de ser o no ser de l’escriptor negre, antillà i anticolonial Frantz Fanon, que defineix la línia del ser o no ser en relació amb la posició que un subjecte ocupa al món per raó principalment de la seva racialització i la seva pertinença als territoris colonials on es determina si una persona és o no és considerada i tractada com a «ésser humà». En l’obra Els condemnats de la terra, Fanon fa referència a un subjecte racialitzat, un subjecte colonial en una situació d’opressió que no li permet decidir, ja que no és considerat humà; un subjecte la vida o la mort del qual és definida pel poder blanc colonial i no pel subjecte mateix. És així com el concepte del ser es presenta, en un cas, des d’un lloc de privilegi, de llibertat d’elecció; i en l’altre, des d’un espai d’opressió. Una mateixa paraula, una mateixa frase, una mateixa pregunta es defineixen de maneres molt diferents i gairebé oposades segons la pell que habita el subjecte, el país on neix i la seva racialització.
Durant el taller es farà una breu introducció als conceptes de colonialitat, racisme i eurocentrisme a partir de la noció de ser o no ser de Frantz Fanon, i després s’explicarà la «posicionalitat colonial» en relació amb el llenguatge; és a dir, com s’entenen les paraules i els conceptes segons el cos que ocupem o la nacionalitat que ens identifica. Per dur-ho a terme ens servirem com a eina del llibre The ABC of Racist Europe / El ABC de la Europa racista, en el qual s’expliquen diversos termes des de la seva interpretació eurocèntrica i blancocèntrica, així com des d’una perspectiva anticolonial i antiracista. La lletra A, per exemple, emprada per al terme «avió», pot fer referència al «mitjà de transport utilitzat pels turistes europeus per viatjar lliurement per les excolònies» o a les «aeronaus utilitzades per a la deportació massiva de persones migrants procedents de les excolònies»; o la lletra P, emprada per al terme «paper», pot al·ludir al «tros rectangular de material laminat en blanc, manuscrit o imprès» o al «document que permet, per un període de temps determinat, a les persones migrants a Europa de no ser deportades de manera forçada». Replicant la idea del llibre El ABC de la Europa racista, durant el taller es treballarà amb els participants en la creació d’un abecedari relatiu als conceptes de supremacia blanca, eurocentrisme i racisme colonial, es discutiran conceptes i termes en les seves diverses interpretacions i es crearan imatges amb la tècnica del collage per il·lustrar aquests conceptes. Basant-nos en aquesta experiència, el grup de professors participants en la primera sessió podrà ampliar el contingut del taller amb els seus alumnes, i es durà a terme una tercera sessió de posada en comú sobre el procés del taller.
BIOGRAFIA
Daniela Ortiz. Cusco, 1985. Viu i treballa a Barcelona. El seu treball pretén generar espais de tensió on s’exploren els conceptes de nacionalitat, racialització, classe social i gènere per entendre de manera crítica les estructures d’inclusió i exclusió en la societat. El control migratori, el seu vincle amb el colonialisme i la gestió per part dels estats i les societats euroblanques han estat un tema central en els seus projectes i investigacions recents, a més de la realització de projectes sobre la classe alta peruana i la seva relació d’explotació amb les treballadores domèstiques. Fa xerrades i debats sobre el sistema de control migratori a Europa i la seva relació amb la colonialitat en diversos espais.
L’ús que fem del llenguatge en la nostra obra està íntimament lligat a l’acció escènica. És una paraula que és acció. Una paraula que és imatge física.
En aquest sentit, la intensitat, l’energia i la simplicitat són ingredients fonamentals en la manera en què construïm els nostres treballs.
El nostre llenguatge creatiu, pel fet de ser un duo, es constitueix necessàriament a través del diàleg. Ser dos determina que es produeixi una conversa, o una interferència, o una tensió entre dues personalitats molt diferents. Hi ha elements físics, psíquics, sonors, etc., que es combinen i que coexisteixen, en la mesura que cap dels dos preval sobre l’altre.
Finalment, el nostre mètode de creació d’obres barreja, d’una banda, la improvisació, l’intent de buscar solucions diferents treballant amb «el que hi ha», amb els elements quotidians del context on actuem; i de l’altra, l’anàlisi conceptual i la recerca d’un sentit senzill, elemental, que obri la capacitat interpretativa de l’espectador.
Des del punt de vista educatiu, en aquest taller proposem una sèrie de pràctiques, fruit dels diversos projectes que hem estat desenvolupant entorn de la paraula, susceptibles d’adaptar-se als continguts i situacions didàctiques que requereixin les persones participants.
L’espai expressiu, tractat amb humor, jugant amb la pròpia presència, la paraula i el context, pot esdevenir una font de motivació per als alumnes.